Història alternativa Wiki
Registrar-se
Advertisement
Logotip PSUC

El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) era un partit català d'ideologia comunista, fundat en el 1936 amb la fusió de diversos partits socialistes i comunistes catalans i que va desaparèixer com a tal el 20 de maig de 1997. Al costat del Partit Comunista Italià, el Partit Comunista Francès i del Partit Comunista d'Espanya, va seguir la línia de l'eurocomunisme des dels anys 70. D'aquesta manera, es va allunyar de les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Les seves joventuts eren les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC).

Història[]

Fundació[]

El PSUC va ser fundat el 23 de juliol de 1936 en el Bar del Pi a Barcelona com a resultat de la fusió del Partit Socialista Català (PSC), el Partit Comunista Català (PCC) i el Partit Català Proletari (PCP). La idea de la fusió de les forces obreres en un sol partit pren força a partir de l'experiència unitària de les aliances obreres.

Després de converses i debats interns al si dels partits obrers catalans, no s'acaba assolint la completa unitat al no incloure el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Els altres partits, constituïda una comissió d'enllaç, acorden els principis del PSUC: partit nacional i de classe, d'ideologia marxista-leninista i adscrit a la Internacional Comunista. Va ésser escollit com secretari general Joan Comorera, i va establir la seva seu central a l'Hotel Colom, requisat pel sindicat UGTC, a la cèntrica Plaça Catalunya de Barcelona.

Durant els seus inicis el PSUC va crèixer ràpidament tant en grandària com en influència. El seu creixement fou impulsat per la popularitat de l'estratègia de Front Popular impulsada pel Komintern, en aplicació de la seva consigna d'unitat de forces antifeixistes. Així, el PSUC va formar part del govern de Companys i des d'aquesta posició van perseguir el POUM, i alguns grups anarquistes per la seva participació en els Fets de maig del 1937 a Barcelona.

Segona Guerra Mundial[]

Després de la firma del Pacte Molotov-Ribbentrop i l'esclafit de la Segona Guerra Mundial en 1939, el PSUC va ser expulsat del govern pel president Companys així com l'escissió del sector socialdemòcrata liderada per Manuel Serra. L'ocupació nazi i l'assassinat de Companys (1940) va polaritzar la guerra fins al punt que a finals de 1944 el PSUC controlava grans zones del país a través de la guerrilla maqui sota el seu comandament. Alguns dins del PSUC varen voler llençar la revolució segons els alemanys es retiraven del país, però els dirigents -sota instruccions d'Stalin- s'oposaren adoptant una política de cooperació amb el Consell Nacional de Catalunya i la promoció d'un nou govern de Front Popular.

Postguerra i oposició[]

Ascens de l'eurocomunisme[]

Ruptura i daltabaix[]

El XIIè congrés del PSUC (gener de 1981) arriba després d'un fortíssim debat en les agrupacions locals i sectorials, on hi ha forta crítica del terme eurocomunisme per part de les bases i d'un cert nombre de dirigents. El congrés suprimeix aquest terme, però divideix al partit de manera profunda en tres sectors, denominats "eurocomunista", "leninista" i "prosoviètic". El sector leninista assumirà la secretaria general, amb Francesc Frutos, i el prosoviètic la presidència, que li correspondrà a Pere Ardiaca.

Tanmateix, en maig, el Comitè Executiu del PSUC recuperà la definició d'eurocomunista del partit, amb l'oposició del Comitè Central. Davant aquests fets, Ardiaca es va negar a acceptar els termes de la resolució, i finalment fou destituït pel comitè central del PSUC el 4 de juliol. El 12 de juliol, la Conferència Nacional del PSUC ratificà l'adopció, novament, de l'eurocomunisme. Davant la gravetat de la crisi, el comitè central va decidir convocar un congrés extraordinari, immediatament desautoritzat pel sector prosoviètic, acusant als comitès executiu i central d'haver vulnerat "la política aprovada pel dotzè congrés".

L'expulsió d'Ardiaca, Serradell i altres membres destacats del sector prosoviètic (desembre de 1981), va conduïr a la sortida dels prosoviètics. Així, al XIIè congrés (març de 1982) s'acabarien imposant les tesis eurocomunistes i Antoni Gutiérrez va recuperar la secretaria general del partit. Llavors el sector leninista va decidir abandonar també el partit i varen participar a un nou congrés fundacional (abril de 1982) junt amb l'antic sector prosoviètic. El nou partit es va constituir com a Partit Comunista de Catalunya (PCC) i s'emportarà una part important de l'afiliació, així com sumar gent que ja havia marxat. Malgrat tot, ni el PSUC ni el PCC assoliran fites electorals d'importància a les eleccions de 1984.

Reagrupaments a l'esquerra[]

El daltabaix del PSUC i les mobilitzacions contra el govern liberal de Pujol propicien un procés d'apropament amb els Socialistes d'Esquerra (SE) establint-se una coalició de cara a les eleccions de 1988 anomenada Unitat de l'Esquerra Catalana (UEC). En un ambient marcat per la caiguda del mur de Berlín i la caiguda del bloc socialista, el PSUC va proposar dur més enllà el reagrupament amb els seus socis i en 1991 es crea la federació Iniciativa d'Esquerra i Progrés (IEP). Per la seva banda, la conferència nacional del PSUC acorda cedir certes competències polítiques a IEP. Però, de fet, el partit perd la seva vida orgànica i resta congelat.

Dissolució[]

A mitjans del 90, una part de dirigents del partit impulsen un corrent reclamant la revitalització del partit, encara que en el si d'IEP, però mantenint la vida orgànica l'activitat. Consideren no acomplerts els acords del XVIIIè congrés (1991) i demanen un congrés on es clarifiqui la situació. Es convoca el congrés per març de 1997, sense documents i sense període de debat. S'aconsegueix que la direcció de Rafael Ribó esmeni aquestes pretensions inicials.

Amb una estructura territorial i sectorial congelada, el PSUC escull només 300 delegats pel XIXè congrés, el darrer fins avui. La direcció desequilibra les xifres nomenant com delegats nats els 150 membres de la direcció sortint. Això crea unes xifres al plenari que per un costat, impedeixen a la majoria (un 56%) obtenir els vots necessaris per dissoldre'l, però tampoc el suport per aprovar una revitalització (sobre un 40%) també és insuficient.

El congrés aprova un comitè central monolític, format exclusivament per la llista més votada, dóna la potestat exclusiva d'afiliació a la direcció central i no a les agrupacions, i elimina la figura del secretari general. No queden clares les funcions del partit, que de forma definitiva desapareix, sent avui dia un nom jurídic sense cap activitat política. No en va, des de 1996 no ha realitzat cap congrés ni els seus òrgans es reuneixen.

El sector del partit descontent amb aquesta tendència, anomenat Manifest pel PSUC, va formar al juny de 1997 el PSUC-viu i al 1998, junt amb altres partits i col·lectius d'esquerres extraparlamentaris, fundaren la plataforma Esquerra Alternativa (EA) amb la que es varen presentar a les eleccions de 1999.

Secretaris generals del PSUC[]

1936 - 1949 Joan Comorera i Soler

1949 - 1960 Josep Moix i Regàs

1960 - 1976 Pere Ardiaca i Martí

1976 - 1981 Antoni Gutiérrez i Dias

1981 - 1981 Francesc Frutos i Gras

1981 - 1986 Antoni Gutiérrez i Dias

1986 - 1989 Ramon Espasa i Oliver

1989 - 1997 Rafael Ribó i Massó

Resultats electorals[]

Parlament de Catalunya[]

Eleccions | % vots (posició) | Diputats | +/- | Candidat

  • 1936 | 10,50% (3r) | 13/125 | - | Joan Comorera
  • 1945 | 24,43% (2n) | 38/163 | +25 | Joan Comorera
  • 1949 | 25,39% (2n) | 39/164 | +1 | Joan Comorera
  • 1953 | 23,27% (2n) | 36/165 | -3 | Josep Moix
  • 1957 | 22,05% (2n) | 35/175 | -1 | Josep Moix
  • 1961 | 21,81% (2n) | 35/175 | = | Pere Ardiaca
  • 1965 | 23,26% (2n) | 36/175 | +1 | Pere Ardiaca
  • 1969 | 22,73% (2n) | 35/175 | -1 | Pere Ardiaca
  • 1973 | 17,92% (4t) | 30/175 | -5 | Pere Ardiaca
  • 1977 | 19,35% (2n) | 35/185 | +5 | Antoni Gutiérrez
  • 1980 | 19,59% (3r) | 36/185 | +1 | Antoni Gutiérrez
  • 1984 | 5,62% (5è) | 9/185 | -27 | Antoni Gutiérrez
  • 1988 | 5,87% (5è) | 10/185 | +1 | Ramon Espasa

Parlament Europeu[]

Eleccions | % vots (posició) | Diputats | +/- | Candidat

  • 1979 | 18,99% (3r) | 4/18 | - | Francesc Candel
  • 1984 | 6,68% (5è) | 1/18 | -3 | Fabià Estapé
  • 1989 | 6,75% (5è) | 1/18 | = | Antoni Gutiérrez
Advertisement